El vostre cervell jutja la fiabilitat d’una cara abans de veure-la conscientment

Manipular

Què sembla una cara de confiança?
La fiabilitat, juntament amb la dominació, és un dels dos judicis més fonamentals que fem sobre un rostre en l'instant després de veure-la per primera vegada.
És tan important que el nostre inconscient pugui processar la fiabilitat d’una cara en una fracció petita de segon, fins i tot si la ment conscient externa és conscient de veure la cara.
Un nou estudi que ho demostra, publicat al Journal of Neuroscience, suggereix que la nostra percepció inconscient de les cares és més potent del que es pensava.
(Freeman et al., 2014)

Cares fiables

Dos signes típics de cares fiables són els pòmuls destacats i les celles interiors superiors, amb el contrari que automàticament es considera fiable.
Els investigadors van fer servir estímuls en el seu experiment cares reals i creades artificialment amb característiques valuoses.
A la gent només se’ls va mostrar cares durant només 33 mil·lisegons: aquest és un terç del temps necessari fins i tot per al parpelleig més ràpid d’un ull.
Així que només per assegurar-se que la cara no arribava a la consciència conscient, se'ls va mostrar immediatament una altra cara durant un terç de segon: per comparació, la meitat d'una glaciació.
Això evita que el cervell processi conscientment la primera cara.
Malgrat aquests esforços per dificultar la percepció de rostres, la imaginació cerebral va revelar que l’amígdala –una estructura important en el judici social de les cares– va mostrar activitats que suggereixen que vigilava la seva relativa fiabilitat.
Jonathan Freeman, que va dirigir l'estudi, va explicar els resultats:

Els nostres resultats suggereixen que el cervell respon automàticament a la fiabilitat d’Aface fins i tot abans que es percebi conscientment.
Els resultats són consistents amb un ampli cos d’investigació que suggereix que formem judicis espontanis d’altres persones que poden estar en gran mesura fora de consciència.
Aquests resultats proporcionen proves que el processament per part de l’amígdala de senyals socials en absència de consciència podria ser més ampli del que s’entenia abans.